Fa
uns dies que hem explicat un conte a la classe que ha agradat molt als fillets
i filletes. Només tenia un petit inconvenient: que no tenia títol ni imatges.
Açò no ha estat cap problema per nosaltres, com que ja som grossos hem pogut
inventar un títol i imaginar com devia ser la protagonista del conte.
Aquí
teniu el conte:
Molt abans que els homes caminassin
pel món, tot era mut. Molt abans que els peixos nadassin per la mar, tot era
sec. I molt abans encara que els pardals volassin pel cel, tot era quiet. Però
un dia va ploure una torrentada. Amb la pluja el món es va omplir de veus i de
gestos.
Enmig d’un clot de terra vermella, a
la redossa d’unes roques esqueixades, va néixer un brot prim d’una llavor
perduda. Amb la terra humida de la gran pluja, de la branqueta va sortir una
fulleta delicada, d’un color verd transparent. La fulla tenia una pell suau,
una tija fina i unes venetes blanques que la creuaven com una xarxa diminuta de
rius. Era la primera fulla del món i encara no tenia nom. Va néixer tan
preciosa que prest la van festejar els enamorats.
A les arrels de davall la terra va
sentir el pessic d’una veu rugosa que la volia festejar. Era la veuassa de la
terra que, feixuga i vella, li va demanar:
-
Fulleta,
fulleta, tu que ets tan primerenca t’hauries de casar amb jo, perquè sense jo
no podries néixer ni créixer!
I la fulleta la va escoltar com una
veu amiga i ja l’anava a besar, però en acostar-s’hi va olorar la fortor del
fang i la va espantar una miqueta. No podia ser.
Llavors, la pluja li regalà una gota
que li va caure damunt i la va trobar fresca i agradosa. Quan la pluja va veure
que li agraïa va dir amb una veu insistent:
-
Fulleta,
fulleta, tu que ets tan primerenca t’hauries de casar amb jo, perquè sense jo
no podries néixer ni créixer!
-
Oh, sí, sí –va
dir la fulleta- com m’agrada la teva frescor.
I la pluja es va entusiasmar tant que
va començar altra vegada a amollar un ruixat tan alegre que cada gota la
deixava mig baldada. No podia ser.
Llavors va notar una cosa que li
travessava el cor i la il·luminava amb gràcia, i li feia treure els colors
daurats de l’empegueïment. Era la llum que li prenia el cor, que tot baixant
del sol li demanava amb una veu esplendorosa:
-
Fulleta,
fulleta, tu que ets tan primerenca t’hauries de casar amb jo, perquè sense jo
no podries néixer ni créixer!
-
Oh, sí, sí –va
dir la fulleta- com m’agrada veure’m amb aquest vestit lluent.
I es va voler atracar al sol per
besar-lo, però com més aprop era sentia el foc de la seva ardor que la cremava
i no podia ser.
Llavors va sentir el siulet d’una
música suau. Era el vent que ballava arran d’ella. L’oratge engronxava la
fulleta mentre li demanava amb una veu d’aire dansaire:
-
Fulleta,
fulleta, tu que ets tan primerenca t’hauries de casar amb jo, perquè sense jo
no podries néixer ni créixer!
-
Oh, sí, sí –va
dir la fulleta- com m’agrada ballar amb tu.
Aleshores el vent es va sentir tan
orgullós d’haver aconseguit l’amor de la fulleta que va bufar tan fort com una
tramuntanada ben carregat de fredor i de la saladura de la mar. La sal que
traginava la mar coïa la pell sensible de la fulleta, que prest va deixar-lo
d’estimar. No podia ser.
D’ençà d’aquell dia totes les fulletes
tendres del món no es van casar mai, però són festejades per la terra, la
pluja, la llum i el vent.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada